Podem ensenyar la creativitat?

        Rosabel Rodríguez Rodríguez
        Universitat de les Illes Balears
En qualsevol àrea hi ha temes que arriben a més repercussió en certs moments, temes candents que podríem dir que es posen «de moda», i el món de l'educació no n’és una excepció. Actualment, per molts i molt vàlids motius, per fi sembla que ha tocat el torn a la creativitat. L'optimisme que es desprèn de les meves paraules es deu a dues certeses: la primera, a l'abandonament que aquest tema ha patit fins ara i de forma generalitzada a les nostres escoles, on en el millor dels casos s’ha limitat a l’expressió plàstica i s’hi ha confós. Aquesta nova etapa és l'oportunitat de trencar aquesta imatge errònia i estereotipada i per fi avançar en el sentit correcte, perquè la segona certesa és que necessitem educar en i per a la creativitat si volem preparar realment als nostres alumnes per a un futur incert, en el qual molt del que ara per ara els estem oferint no els serà d'utilitat. La creativitat potser no ajuda a millorar les notes dels nostres alumnes, ni augmenta els resultats de determinats informes, però sens dubte contribueix al que hauria de ser el nostre objectiu final com a educadors: inspirar els estudiants, mantenir vivala seva curiositat i ajudar-los a seguir compromesos i interessats pel món que hi ha dins i al voltant d'ells mateixos. És el moment, tot està al nostre favor, tota la societat entén i reclama un canvi en aquest sentit i sabem que no podem ajornar per més temps aquest tipus d'educació i els canvis que això pot implicar en la nostra forma d'actuació com a docents.
Estem preparats per ensenyar creativament?
La primera pregunta que hauríem de fer-nos és: què és la creativitat per a nosaltres? Per a alguns és inventar coses noves, noves formes de pensar i de fer les coses. Per a altres, es tracta de descobrir noves formes de coneixement. I per a altres es tracta d'utilitzar els coneixements existents en nous contextos. No ens ha de preocupar aquesta dispersió, tampoc els investigadors no han estat capaços fins ara de posar-se d'acord en una única definició (Monreal, 2000), però si ens hi fixem, totes aquestes concepcions tenen una cosa en comú: totes requereixen que els nostres alumnes disposin del temps i l'espai per pensar i experimentar.
L'espai per pensar i reflexionar és essencial. La creativitat i les presses solen ser mals aliats. En aquest sentit, moltes vegades els docents hem de conviure amb una dualitat no exempta de tensió. D'una banda sabem, i els alumnes saben, que una de les millors garanties d'èxit en els treballs i els exàmens és aprendre a reproduir, i a una certa distància, entendre, allò que s'ha memoritzat. Hi ha poc espai per a l’originalitat, per al pensament propi i individual. Amb prou feines es treballa el pensament crític, gairebé mai el creatiu. Però el dia a dia, la pressió social, el currículum institucional, sembla que ens porten cap a aquest tipus d'educació de forma imparable, i en aquest sentit els resultats de les proves a què se sotmeten regularment alumnes, escola i comunitats arriben a tenir notorietat pública sota grans titulars que donen a entendre que l’èxit és sinònim de rendiment acadèmic. La dualitat a la qual em referia apareix quan, alhora que lluitem contra aquestes xifres, som molt conscients que aquest aprenentatge atapeït en unes quantes setmanes i sota certes condicions només ajudarà els alumnes a respondre a preguntes relacionades amb el passat i el present, però, com els ajudarà per al futur? De quines eines els hem dotat per a problemes que encara no existeixen? Si no sabem amb què s’hi hauran d'enfrontar, només podem ajudar donant-los la capacitat de pensar d'una forma adequada.
Deixant de banda l'evidència científica, la majoria de nosaltres estem convençuts que els nens són més creatius que els adults. L'ésser humà és curiós per naturalesa i estem dotats d'una gran capacitat per a la imaginació i la fantasia. Els nens exploren, fan preguntes i no tenen por d’equivocar-se, de fer el ridícul o de ser jutjats pels altres. Tots hem sentit dir que el tipus d'educació que oferim «mata la creativitat» (Robinson, 2012), i sembla que és així. De fet, hi ha autors com Lehrer (2012) que han assenyalat que els problemes apareixen en un termini de temps molt específic, durant els cursos de tercer, quart i cinquè d'educació primària. És en el transcurs d'aquests anys que molts nens arriben a la conclusió que no són creatius, en gran part perquè comencen a adonar-se que el seu dibuix no és tan bonic com els agradaria, o no tan bonic com el del company, de manera que comencen a no voler dibuixar. El mateix passarà amb qualsevol idea o resposta que impliqui un cert grau de creativitat.
Si algú és escèptic respecte a aquesta realitat, pot fer ell mateix la prova següent: que pregunti a un grup d'alumnes de segon grau si es consideren creatius. És molt probable que la majoria(entre un 90 i un 95%) diguin que sí; després pot esperar fins que estiguin a cinquè curs, o agafar un grup d'aquest nivell i tornar a fer la mateixa pregunta, i observarà que el percentatge haurà caigut de manera escandalosa (estarà potser entre un 50 i un 60%); ara, si realment vol desil·lusionar-se, només ha de fer aquesta pregunta als alumnes de final de secundària, de batxillerat o al seu grup d'iguals, en què no més d'un 5 o 10% dels adolescents i adults es consideren creatius.
Quan els nens creixen, el seu esquema de desenvolupament és cada vegada més realista, i al voltant dels 8-10 anys cada vegada els afecten més les opinions dels altres, i amb això comença a inhibir-se la seva creativitat (DeBono, 1991).L'actuació de la família i dels mestres durant aquests anys és crucial per assegurar que la creativitat dels nens no es marceixi. Un dels principals desafiaments per als educadors és veure com poden ajudar els alumnes a desenvolupar una autoestima i una fortalesa suficient entorn de les seves idees creatives, alhora que en convidin d’altres a participar i avaluar amb ells. La capacitat de treballar en col·laboració i la capacitat de desenvolupar associacions creatives són habilitats clau per al seu futur.
Algunes coses que potser (no) sabem sobre la creativitat
1. Comprendre la creativitat
La concepció més comuna és pensar en la creativitat com la capacitat de pensar de forma original, imaginativa, el que els anglesos anomenen «fora de la capsa»(think out of the box), però tot i que aquest és un aspecte important de la creativitat, no és suficient. Els investigadors en general estan d'acord que la creativitat implica tant la producció d'una idea o una solució original com el fet que aquesta sigui apropiada a la tasca (Perkins, 1988; Kaufman i Sternberg, 2007; Plucker, Beghetto i Dow, 2004). En aquest sentit, el treball escolar d'un alumne no el considerarem creatiu si és correcte pel que fa a la realització però no va més enllà de ser una repetició d'alguna cosa que ja s’ha vist a classe; però tampoc no ho serà si es tracta d'un treball diferent del dels altres alumnes però que no respon al que li demanàvem. Ambdues condicions són necessàries: la creativitat és una capacitat que ens permet solucionar problemes donant-hi respostes poc freqüents, originals, i creant productes que siguin adequats per al nostre objectiu, sigui aquest artístic, social, científic, etc.
2. Aprendre de forma creativa és divertit
A l'escola estem preparant els alumnes per pensar d'una forma molt particular, en què l'atenció és important, en què per a cada problema hi ha només una solució lògica. A la vida real les coses gairebé mai no són tan senzilles. Els problemes no estan sempre ben definits, la resposta no sol ser solament una, i per descomptat no sempre és la més lògica. Hi ha aspectes com l'atenció que poden passar a ser secundaris davant d'altres com la perseverança o la motivació, i, no ens enganyem, serà més fàcil que un estudiant treballi de valent en alguna cosa que l’apassioni o el diverteixi que en alguna cosa que consideri avorrida.
3. Aprendre de forma creativa té un cost
És veritat, el pensament creatiu és divertit, però això no significa que puguem aconseguir els resultats que volem de manera immediata o sense esforç. Aprendre creativament també implica feina, temps, motivació i grans dosis de risc. Les persones que s'atreveixen a crear han d'estar disposades a equivocar-se. Fins i tot el problema més petit i quotidià, afrontat d'una manera diferent, creativa, requereix un esforç, la capacitat de veure’l d'una forma nova i la voluntat de compartir la pròpia expressió creativa amb els altres, arriscant-se en aquest moment al rebuig i potser al ridícul. Recordem, si no, quantes vegades no hi ha hagut persones amb solucions o propostes diferents que no han estat compreses. Als docents ens tocarà també educar en aquest sentit, ajudar els nostres alumnes a entendre i valorar l'equilibri entre beneficis i costs potencials de la creativitat i a desenvolupar una motivació d'èxit personal cap a les metes que vulguin aconseguir, ja que no sempre tindran assegurat l'èxit des del primer moment.
4. Que ens agradi la creativitat no sempre vol dir que ens agradin els alumnes creatius
Sembla que als professors, en general, ens agrada que els nostres alumnes siguin conformistes i que acceptin de manera incondicional l'autoritat, trets que semblen anar bastant en contra de la creativitat (Cropley, 1992). La investigació és plena d'exemples com el treball de Stone (1980), en què els nens que obtenien més bona puntuació en els tests de creativitat també eren els que els companys identificaven com els que es portaven més malament a classe (els que es ficaven en més problemes); o el treball de Westby i Dawson (1995), que van veure que les característiques que els professors utilitzaven per descriure el seu alumne preferit es correlacionaven negativament amb les característiques associades a la creativitat.
Un alumne creatiu pot ser un alumne difícil, a qui agradi preguntar, qüestionar, sortir de les regles. Algú que vulgui fer les coses a la seva manera i que de tant en tant ens sorprengui amb solucions inesperades. Fins a quin punt estarem còmodes amb algú així? Fins a quin punt reconeixerem en això una qualitat i no un destorb? Les persones creatives, per bé i per mal, poden decidir ignorar les convencions socials. La pregunta clau seria: us agradaria tenir algú capaç de trencar les regles a la vostra classe? Què us sembla una mica dels «peluts» Beatles? O del descarat Picasso? Si no, es tracta de seguir la dinàmica de grup i d'exercir l'atenció enfocada. Aquestes són habilitats importants de la vida, és clar, però unes quantes dècades d'investigacions psicològiques ens diuen que aquest tipus d'habilitats tenen molt poc a veure amb la creativitat.
5. Aprendre a trobar la creativitat quan apareix en petites dosis
Al llarg de la història hi ha exemples de creativitat enlluernadors: la impremta, l'electricitat, la penicil·lina, Internet..., per no esmentar les obres d'enginyeria, d'art, o els avenços tècnics que han canviat la nostra manera de veure, sentir i viure. No obstant això, la creativitat també es troba en les coses petites, en el dia a dia de cada un de nosaltres, i probablement s'acosta més al que podem esperar que passi a la nostra aula de classes.
La creativitat també consisteix a elaborar solucions pràctiques per als problemes quotidians i després aplicar-les a altres situacions de la vida real. No sempre trobarem grans inventors entre els nostres alumnes, ni ens deixaran bocabadats, però la potencialitat existeix en tots ells, i qui sap on pot estar la propera idea original que tots necessitem. Perquè cada invenció, cada detall del que ens envolta, ha estat el producte de la creativitat. El cotxe, la música que escoltem mentre conduïm, els llibres que formen part de la nostra memòria, la medicina que ens va ajudar aquella vegada, fins i tot el bolígraf o el guix que fem servir cada dia a classe, procedeixen d'una ment creativa.
Ser optimistes està bé, treballar per ser-ho, encara és millor
Per poder ser creatius els alumnes necessiten conrear la creativitat, posar-la en marxa i entrenar-se com faria un esportista amb els seus músculs, i els docents som els encarregats de trobar llocs i moments per encoratjar l'expressió d'aquest tipus de pensament. No n'hi ha prou escrivint-ho a la programació anual; a més, s'ha de posar en pràctica.
Encara que l'enfocament actual centrat en l'ensenyament i l'aprenentatge convencional, lògic i convergent pot suprimir el pensament creatiu, la bona notícia és que la creativitat és inherent a l'ésser humà. La investigació ha demostrat que la creativitat és un dels nostres trets més significatius, cosa que ens ha permès adaptar-nos i superar obstacles a través del temps. Hi ha certs contextos que poden restringir i reprimir la creativitat; en particular, l'ambient de l'escola sovint hi envia subtils missatges en contra, per això necessitem aprofitar al màxim aquest temps de bonança que ara vivim i aprendre a fer les coses d'una altra manera. Necessitem especialment crear un ambient on recolzi l'interès personal, la participació, el gaudi i el compromís amb les tasques difícils (Hennessey i Amabile, 2010), tot característiques essencials per al desenvolupament de la creativitat.
Els docents ens hem d'esforçar per reduir al mínim les característiques de l'entorn que poden impedir la creativitat (les comparacions socials, l'aprenentatge memorístic i massa academicista...). Per descomptat que existiran sempre uns coneixements i habilitats necessaris i insubstituïbles, però posar l'accent en aquestes habilitats a costa del pensament creatiu i divergent és un error, no només en un sentit pràctic, sinó també perquè estem cridats a inspirar i encendre la imaginació dels alumnes, no a tancar-la amb clau.


Palma, 21 de maig de 2014

Referències bibliogràfiques
CROPLEY, A.J. Moreways tan one: Fosteringcreativity. Norwood, NJ: Ablex, 1992.
KAUFMAN, J.C.; STERNBERG, R.J., «ResourceReview: Creativity», Change, 2007, 39, 55-58.
DE BONO, E. El pensamiento lateral. Manual de creatividad. Barcelona: Paidós, 1991.
HENNESSEY, B.A.; AMABILE, T.M., «Creativity», AnnualReview of Psychology, 2010, 61, 569-598.
LEHRER, J. HowCreativity Works. New York: HoughtonMifflinHarcourt, 2012.
MONREAL, C. Qué es la creatividad. Madrid: Biblioteca Nueva, 2000.
PERKINS, D.N. «Creativityandthe quest for mechanism». En STERNBERG, R.J. i SMITH, E.E. (eds.), Thepsychology of humanthought. New York: Cambridge University Press, 1988, p. 309-336.
PLUCKER, J.A.; BEGHETTO, RA; DOW, G.T., «WhyIsn'tCreativityMore Important to EducationalPsychologists? Potentials, Pitfalls, andFutureDirections in CreativityResearch»,EducationalPsychologist, 2004, 39 (2), 83-97.
ROBINSON, K. El elemento. Descubrir tu pasión lo cambiatodo. Barcelona: Debolsillo, 2012.
STONE, B.G., «Relationshipbetweencreativityandclassroombehavior», Psychology in theSchools, 1980, 17, 106-108.
WESTBY, E.L.; DAWSON, V.L., «Creativity: Asset or Burden in theClassroom?», CreativityResearchJournal, 1995, 8 (1), 1-10.